Parc Natural del Cap de Creus

On el Pirineu es fon amb el mar

Abrupte i salvatge, el cap de Creus és un paradís

El cap de Creus, últim contrafort dels Pirineus i extrem més oriental de la Península Ibèrica, és un espai de gran bellesa, dotat d’una configuració geològica singular, amb estructures i afloraments que formen un conjunt únic al món. L’efecte de la tramuntana ha fet que apareguin formes d’erosió tan capritxoses com espectaculars i ha transformat el paisatge d’una manera especial, tant a l’interior com a la costa, on profundes cales rocoses d’aigües cristal·lines són excel·lents refugis amb paisatges encantadors.

Creat el 1998, és el primer parc marítim i terrestre de Catalunya. Té una superfície de 13.886 hectàrees, de les quals 10.813 corresponen a la part terrestre i 3.073 a la marina.

A l’interior del parc es poden realitzar nombroses rutes a peu o en bicicleta, totes molt interessants des del punt de vista botànic, geològic i paisatgístic. Caldrà que el visitant respecti sempre l’estricta normativa que protegeix aquests itineraris, especialment a les zones protegides sota la figura de reserva natural integral. Per al navegant que recorre el cap en vaixell o fondejant en les desenes de cales que li ofereix, existeix una normativa específica tant per a les zones que són parc natural marí com per a les que estan qualificades com a reserva natural parcial marina on només s’hi permet la pesca amb canya i tant el fondeig com la navegació i el busseig són objecte de regulació i s’ha de tenir especial respecte i parar atenció a les prades de posidònia. Cal destacar la única reserva natural integral marina, situada a la cara nord de l’illa de s’Encalladora, en la qual ni tan sols s'hi pot entrar per tal de preservar la seva riquesa natural. El visitant pot consultar tots els seus dubtes i inquietuds al centre de visitants del Parc Natural de Cap de Creus, situat al monument històric més destacat de la zona: el monestir de Sant Pere de Rodes.

Les desenes de cales que esquitxen el cap, amb rocosos i abruptes costers que baixen fins al mar, ofereixen un recer perfecte.

Cales de somni

Des del nord, després d’El Port de la Selva, hi ha nombroses cales on és possible fondejar i passar la nit amb bon temps, sempre atents que no bufi vent del nord. En aquest cas s’haurà de buscar refugi a El Port de la Selva. La cala Tamariua és la primera a oferir un bon fondo de tres a deu metres que permet que hi fondegin tres o quatre vaixells fent ferm un cap a terra. A menys de mitja milla de la Tamariua hi trobem la pregona cala Fornells, en la que s’hi pot tirar l’àncora en quatre o cinc metres de fons davant de la seva petita platja.

Seguint cap a l’est, trobarem un dels millors racons per a passar-hi el dia, la petita badia coneguda amb el nom d’El Golfet, dins de la qual trobem les cales Galera, Talabre, Taballera la més profunda, i la Prona, la més protegida fins i tot de nord, on hi ha un petit refugi de pescadors. S´ha de tenir en compte que a cala Galladera s’hi va descobrir l’any 2019 una alga originaria d’Austràlia que causa grans canvis al medi subaquàtic: Caulerpa cylindracea. Aquesta alga creix sobre el fons i pot acabar ocupant-lo i matant les espècies pròpies de les nostres costes que hi pugui trobar, sigui posidònia, corall, gorgònies, etc. No es pot eliminar perquè es trenca amb facilitat i les restes es poden tornar a fixar al fondo. Això també fa que sigui molt fàcil de dispersar mitjançant les àncores o els ormejos i és per això que els responsables del Parc han instal·lat boies per indicar la zona on n’hi ha, en la qual no és possible pescar o fondejar per evitar-ne la dispersió.

Entre cala Taballera i cala Guillola, la part terrestre té la màxima figura de protecció: reserva natural integral. I ho és per la importància del seu ric patrimoni geològic, que cada any visiten geòlegs de tota Europa i també de la resta del món. Per aquesta raó només es pot visitar per els itineraris senyalitzats, i s’ha d’evitar tant sortir de les seves platges com tirar amarres o ruixons a terra.

La majoria de les cales del cap de Creus només són accessibles per mar o a peu, perquè la circulació motoritzada pel parc natural hi és restringida.

L’esplèndida cala Culip és l’última abans d’arribar a la punta del cap. Profunda i ampla, només és practicable amb bon temps tot i que al fondo, on hi ha un petit moll, el fondeig queda protegit del vent de nord. El moll és només d’emergència i no es possible desembarcar-hi sense autorització. Passant l’extrem del cap en direcció a Cadaqués, la primera cala que trobem és la Fredosa, antic refugi de pescadors, d’una bellesa salvatge i altes parets rocoses, on es pot fondejar amb bon temps, i tot i que queda oberta a garbí i exposada a les ratxes, no hi arriba l’onatge de la tramuntana. Molt semblant és la que la segueix cap al sud, la cala Jugadora, on es pot fondejar sobre dos o tres metres de sorra a la seva petita badia. A la veïna cala Bona també s’hi pot fondejar sobre sorra, però és molt estreta i al fondo cal evitar-hi el borneig. Tot i que està ben arrecerada amb tramuntana suau, està molt exposada a garbí.

L’última de les cales abans d’arribar a Portlligat és la Guillola, la més ampla al sud del cap de Creus. El cap aquí es fa més amable, amb vegetació que arriba amb suavitat fins a mar, amb bona profunditat a l’entrada i una platja de sorra fina al final. Només cal tenir precaució amb els fons de cala Jonquet, accessible únicament per a embarcacions de poc calat.

Sigui quina sigui la cala que s’esculli per ancorar i passar una o diverses jornades quan el temps ho permet —sempre respectant estrictament la normativa de gestió de residus que prohibeix el buidat de sentines i dipòsits d’aigües negres i grises— totes les cales que hi ha al nord i al sud de la punta del cap de Creus deixaran al navegant el record inoblidable d’haver estat en un dels paratges més fantàstics de la Mediterrània.

Doblar el cap

Quan la tramuntana bufa amb força, el cap de Creus obliga els navegants, tant a vela com a motor, a esperar per passar-lo, ja sigui a Cadaqués, a Roses o a El Port de la Selva.

És sens dubte el cap més difícil de la Costa Brava. Amb vents forts del nord-oest i nord-est, les onades poden ser enormes fins i tot prop de la costa i més encara mar endins.

Per doblar-lo amb tramuntana navegant des del nord, i si no hi ha més remei, és aconsellable deixar-li molta distància per tal d’evitar les onades que colpegen contra la costa nord del cap fins a passar-lo, i després buscar la protecció de l’onatge que ofereix la terra.

La punta del cap es distingeix per el far, la llanterna del qual assoleix una distància de vint milles i és la millor referència en aquesta zona.