Zona Sud - De Platja d'Aro a Blanes

La costa dels contrastos

En l’últim tram, la costa expressa en tota la seva plenitud el qualificatiu de brava pel qual és tan coneguda i apreciada. Només cal mirar cap al sud des de l’ermita de Sant Elm, dalt de tot de la punta de Garbí de Sant Feliu de Guíxols, en un dia de fort garbí o de llevant, quan l’escuma de les onades espetega de manera eixordadora contra les parets del penya-segat, per adonar-se’n.

Els farallons de roca vermellosa s’estenen fins on pot fitar la vista amagant magnífiques i assossegades platges sota les parets culminades per espessos boscos de pins, a recer dels vents dominants, i pregones cales obrint-se pas en la roca, en algunes de les quals amb prou feines hi caben uns pocs vaixells.

És la costa dels contrastos. El navegant pot escollir entre el silenci i la pau de les cales recòndites més petites i les extenses platges de sorra, o combinar ambdues.

La zona sud de la Costa Brava es caracteritza per les seves cales, les  platges i els boscos de pins amb escarpats penya-segats.

Al sud de Palamós i fins a Sant Feliu de Guíxols la costa es caracteritza per la presència de platges grans, només interrompudes per curts trams rocosos de costa.

La punta de Roques Blanques i la torre Valentina –una construcció del segle XVI ben visible des del mar aixecada per prevenir les ràtzies dels pirates– delimiten la platja i la badia de Palamós, protegida de l’onatge que genera la tramuntana però no del vent, per la qual cosa s’hi pot gaudir dels esports de vela encara que el nord hi bufi amb intensitat.

Les platges de sorra de Sant Antoni de Calonge i Torre Valentina s’estenen al fons de la badia al llarg d’un quilòmetre i mig fins a l’illot de la cala de cap Roig, una característica roca rogenca coronada per pins que constitueix un excel·lent mirador. Al sud s’hi distingeix la platja urbana de la dinàmica vila de Platja d’Aro, de 2,1 quilòmetres de llarg. Al final de la platja hi ha la marina de Port d’Aro.

Des de Port d’Aro fins a Sant Feliu de Guíxols les petites cales poc endinsades a les roques només són accessibles a petites embarcacions, si bé les de major eslora poden fondejar davant de les dues grans platges d’aquesta zona; la profunda i envoltada de pins cala Sa Conca, dividida en dos per un illot rocós, i la majestuosa cala de Sant Pol, de sorra gruixuda i de 700 metres de longitud, al final de la qual s’hi distingeix una característica casa modernista i a l’altra extrem les acolorides casetes de banyistes. A l’extrem nord, a l’estiu, cal fondejar fora de l’extens camp de boies d’amarratge.

A partir de Sant Feliu de Guíxols la costa queda protegida de la tramuntana gràcies als penya-segats.

El regne del garbí

La vila de Sant Feliu de Guíxols i el seu port marquen una inflexió en la meteorologia. A partir de la punta de Garbí, amb l’ermita i el mirador de Sant Elm a sobre i on es diu que es va batejar al segle passat la Costa Brava, el navegant entra en els dominis del vent de sud-oest, mentre que la tramuntana cedeix en intensitat. És una costa alta i en ocasions salvatge, de penya-segats rogencs coberts de frondosos boscos de pins i alzines que cauen verticalment sobre el mar.

El fons de les cales és a vegades de còdols i roca i en d’altres de sorra gruixuda. Moltes són de difícil accés per terra, la qual cosa les fa ideals per a qui busqui cales amb poca gent. En qualsevol cas, totes estan ben a recer de la tramuntana i la majoria també del garbí.

Després de passar la punta de Garbí trobem la cala Vigatà, només accessible des de terra a peu i aconsellable per al fondeig en boies ecològiques.

La primera cala que permet detenir-s’hi navegant cap al sud és la cala Canyet. Tot i la poca fondària, permet ancorar-hi en 4-5 metres de sorra i és un bon abric de la tramuntana i dels vents del nord-est.

Entre la cala Giverola i la vila de Tossa de Mar abunden les coves submarines.

La cala anomenada del Senyor Ramon, més al sud, és més pròpiament una platja amb magnífics fons marins que un lloc apte per al fondeig, si bé algunes petites embarcacions locals s’hi apropen per passar-hi el dia.

La cala Salionç, amb la torre blanca ben visible i l’ermita de Sant Grau, només permet detenir-s’hi amb vent de terra, per la qual cosa el millor si es vol tirar l’àncora és dirigir-se a la cala Futadera, a poc menys de dos milles del cap de Tossa, sempre que el vent sigui de garbí. Cal evitar-la amb nords i dirigir-se en aquest cas a la propera Giverola, només separada de l’anterior per un petit esperó i que, aquesta sí, queda protegida de la tramuntana i permet ancorar-hi en cinc metres de fons.

Abans d’arribar a Tossa es troben dos ancoratges inexcusables: les cales Pola i Bona, obertes a l’est, a molt poca distància entre si. Encara que amb poca capacitat per a embarcacions i exposades a llevant, són solitàries fora de temporada. La Pola és més oberta i, igual que la Giverola, té al darrere un càmping, però la Bona és més salvatge, s’endinsa profundament al penya-segat i permet el fondeig segur amb amarres a terra.

En aquest tram, entre la cala Giverola i la badia de Tossa, hi abunden les coves que faran les delícies dels aficionats a explorar els fons marins.

Tranquil·les, petites i solitàries fora de temporada, les cales Pola i Bona són dues de les més apreciades pels navegants.

La badia de Tossa de Mar

Tossa de Mar no té port ni és un ancoratge de referència, encara que és un superb indret per a aturar-s’hi momentàniament. La badia permet fondejar-hi amb tramuntana davant de la platja en uns nou metres de sorra o sota la punta de Morro de Porc, tot i que el millor sigui al sud de la roca de l’illa de la Palma, per més que estigui ocupat a l’estiu per petites embarcacions locals i calgui vigilar els baixos. El pas entre l’illa i terra no és recomanable.

La baixada a terra val la pena pel que representa d’indret antic habitat des de temps preromans. La Turisia romana es va convertir al segle X en el Castrum de Tursia i a l’edat mitjana la ciutat va ser donada als comtes de Barcelona i posteriorment va passar a dependre del monestir benedictí de la ciutat de Ripoll, al Pirineu de Girona.

La badia de Tossa, amb el seu casc antic emmurallat, és una de les més boniques de la Costa Brava.

De cala en cala

Des de Tossa de Mar cap al sud i abans d’arribar a la cala i platja de Canyelles, amb el seu recollit i amable port, on encara hi feinejen i atraquen les petites barques de pesca locals, hi ha diverses cales, com la Morell i la Llevador, que faran les delícies dels navegants que vulguin aturar-s’hi abans de buscar refugi en el mateix port de Canyelles.

A la cala Canyelles, la platja només permet fondejar-hi fora del camp de boies, zona molt exposada, per la qual cosa és més recomanable buscar un amarratge al port si es volen visitar els bonics entorns.

Des d’aquí, una altra badia, la de Lloret de Mar –el municipi més important de la Costa Brava pel que fa a l’oferta turística–, ofereix una gran platja davant de la vila, molt concorreguda, però no adequada per al fondeig excepte en els seu extrem nord, on es troba la Caleta sota el Castell d’en Plaja i el jaciment ibèric del Turó Rodó, un racó molt apreciat a l’estiu i aconsellable amb bon temps.

Les platges de Sa Boadella, de Santa Cristina i Canyelles són apreciades per les aigües turquesa, el fons marí de sorra i els serveis que s’hi ofereixen.

Cal seguir fins a Blanes per trobar el primer indret on fer una parada, la platja Fenals, encara que s’haurà estar molt atent a la poca fondària de sorra i al fet que és molt oberta.

Fins a Blanes només hi trobarem platges molt ben equipades que, tot i que permeten fondejar-hi, estan totes molt obertes a llevant i sud i, amb nord, a l’estar situades en un indret de vegetació baixa no protegeixen de la tramuntana forta, que en aquesta zona ja no hi és tan habitual ni tan intensa com al centre i nord i de Costa Brava. Es tracta de les platges de Sa Boadella, la de Santa Cristina i la de Treumal, la cala de Sant Francesc on és possible ancorar sobre sorra davant la platja, i la petita i apartada cala de Sa Forcanera sota els jardins de Marimurtra i el temple de Linné, només accessible per mar, ja que per terra cal passar per terrenys privats.

El port de Blanes és el final i l’inici de la Costa Brava, i la imponent roca de Sa Palomera, connectada per un istme de sorra amb terra, és el punt que marca el límit on tot comença i tot acaba per al navegant que hagi escollit com a destinació una estada de vacances o de pas per aquest impressionant litoral.

La imponent roca de Sa Palomera és la fita geogràfica sud de la Costa Brava.

Jardins botànics

La naturalesa ordenada

Quatre són els principals jardins botànics de la Costa Brava, indrets de visita obligada amb una flora de gran valor, explosió única d’aromes i colors sense parió, amb impressionants vistes sobre el mar, oasis de pura natura que conviden al passeig assossegat.

Els jardins de Cap Roig de Calella de Palafrugell, creats pel matrimoni Woevodsky el 1927, alberguen mes de 1.000 espècies vegetals. Un dels seus símbols és el castell construït amb pedra ferruginosa de la zona. Es un dels més variats de Catalunya. Ofereix cinc visites guiades i a l’estiu s’hi organitzen exposicions, el festival internacional de música que porta el mateix nom i nombrosos actes culturals.

Els jardins de Santa Clotilde estan situats en un indret d’una gran bellesa, en un penya-segat sobre la costa de Lloret de Mar. Dissenyats el 1919 per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, són una mostra de l’esperit del moviment noucentista català. Destaquen per la clara influència italiana, en coherència amb l’entorn arquitectònic. En el recinte hi destaquen diverses escultures de marbre, que contrasten amb l’extensa varietat de plantes.

El jardí botànic de Marimurtra és el balcó de Blanes sobre la Mediterrània. El va crear el 1921 el científic alemany Karl Faust, i anys més tard va passar a ser un dels més importants d’Europa. Reuneix més de 4.000 espècies vegetals d’arreu del món, la majoria exòtiques, amb exemplars com palmeres de Xile, bambús o arbres africans entre d’altres.

Ferran Rivière de Caralt va ser el creador el 1954 del jardí botànic Pinya de Rosa. En les 50 hectàrees que ocupa s’hi poden contemplar a la vora de 7.000 espècies de diferents gèneres procedents del seu hàbitat natural, vivers o col·leccions particulars. Hi destaquen les col·leccions d’àloes, atzavares, iuques i opúnties, moltes d’elles considerades les millors del món.

Els jardins botànics són espectaculars miradors sobre els penya-segats que dominen l’horitzó.

Informació i reserves