Zona Centre - De l'Estartit a Palamós

El domini de les petites cales

Posant rumb al sud, el paisatge costaner abandona l’extensa platja de sorra de la badia de Roses i, amb l’excepció del golf de Pals, està dominat per grans penya-segats de roques calcàries coronats per boscos de pins que arriben fins al mar, per donar ombra a les platges del fons de recòndites cales on el navegant podrà aturar-s’hi durant la navegació.

En aquest tram de la costa hi trobem el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, amb les espectaculars illes Medes davant de l’Estartit, paradís internacional del busseig, així com el grup de setze petits illots rocallosos que formen les illes Formigues, a una milla de la punta de Castell, entre Palamós i Calella de Palafrugell.

La mola de l’imponent cap de Begur i el far del cap de Sant Sebastià presideixen la costa i són la principal referència per als navegants.

De seguida que es deixa enrere el port de l’Escala, la primera gran cala que trobem després de doblar el promontori de Trencabraços i la punta de Montgó, és la cala Montgó, un excel·lent i ampli recer tant de tramuntana com de garbí, amb boies per a vaixells de fins a 12 metres i que permet fondejar-hi fora en deu metres de fons de sorra.

Cap al sud, la Ferriola, estreta i frondosa, amb una entrada protegida per dos illots i una petita platja al fons, queda més exposada als vents de component nord però permet fondejar-hi unes quantes embarcacions.

No s’ha de deixar passar la possibilitat, sempre que el bon temps ho permeti, d’efectuar una visita amb l’auxiliar o amb planxa de paddle a la roca Foradada, una petita joia amb un espectacular fons marí, que permet el pas a través del promontori a les petites embarcacions.

Un illot rocós protegeix parcialment l’entrada a la següent cala, la Pedrosa, que permet un fondeig tranquil entre roques coronades per pins, quan no hi ha gaire onatge de fons de fora.

A les cales Ferriola i Pedrosa s’hi han instal·lat boies ecològiques per a protegir les praderies de posidònia oceànica.

Les recollides i tranquil·les cales d’aquesta zona del litoral conviden al fondeig.

Navegar per les illes Medes

L’imponent formació de roques emergents de les Medes i el massís del Montgrí delimiten la gran  extensió de platges i dunes on desemboca el riu Ter creant una zona d’aiguamolls.

El pas entre les illes Medes i la costa és franc. El freu, ampli i profund, permet travessar-lo fins i tot amb mal temps, tot i que s’hi forma mar amb vents del nord.

La Meda Gran, amb el seu far, permet passar-hi a la vora per la cara est, però cal deixar resguard a la resta. És possible navegar entre la Meda Gran i la Meda Petita. Encara que el pas és estret, posseeix prou fondo però cal apropar-se molt a la vora de la paret de la Meda Gran. Al sud-oest queden els grups de roques dels Tascons, amb penya-segats molt profunds, sempre freqüentats pels submarinistes procedents d’arreu del món per admirar les espectaculars parets verticals que es perden en les profunditats y la abundant fauna.

Les Medes, en formar part del parc natural, estan rodejades per boies en un perímetre de 200 a 600 metres que indiquen la prohibició de pesca i fondeig. Aquest només s’hi permet en una zona específica marcada amb boies, on no és possible passar-hi la nit.

Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter

Un parc, tres ecosistemes

El Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, situat entre les comarques de l’Alt i el Baix Empordà, és un indret especialment protegit pels seus valors ambientals, paisatgístics, històrics i culturals, que abasta una extensa àrea de gran valor ecològic.

Tot i que el parc com a tal no es va crear oficialment fins al 2010, la zona, especialment les illes Medes, ja havia estat reconeguda de molt abans per la comunitat científica i per la pròpia administració.

La diversitat paisatgística d’aquest entorn es fa més palesa quan baixem des de l’Escala cap al sud, passant primer pels alts penya-segats, caps, cales, illots i coves marines del litoral de la Muntanya 
Gran i del Puig Torró, abans d’obrir-se, passades les illes Medes, en la gran cala que formen les platges de l’Estartit, Fonollera, el Grau i Pals.

Un rosari de cales

Després de les 4,5 milles de platja que forma la desembocadura del riu Ter, a la qual cal deixar bona distància perquè el fons pot pujar inesperadament depenent dels corrents o les pluges, comença una costa rocosa, de penya-segats de tons vermellosos coronats per boscos de pins i alzines que en moltes ocasions arriben fins a tocar de les petites cales d’aigües turquesa que els clivellen i que en la majoria dels casos acaben en platges de gruixuda sorra daurada.

En aquest tram, on les referències més visibles per a la navegació són el cap de Begur i el far del cap de Sant Sebastià, trobem, abans d’arribar a Palamós, quatre ports de recer per a petites embarcacions i alguns pobles que conserven l’arquitectura del les tradicionals viles de pescadors, com Llafranc o Calella de Palafrugell, però també petits nuclis urbanitzats al fons i rodalies de les cales, que han sabut mantenir un encant especial.

Les espesses pinedes que cobreixen les  muntanyes baixen fins al fons de les cales.

Gairebé totes aquestes caletes, tranquil·les i ben protegides dels vents dominants, permeten fondejar sense cap problema, tenint en compte però, els baixos que es troben escampats aquí i allà, sovint difícils de veure. El fons és generalment profund, de roca, sorra o algues, i per això a l’estiu s’hi instal·len boies.

La primera cala que es troba en direcció sud és Sa Riera amb una gran platja de sorra, on es varen petits llaüts de pesca, i al centre de la qual s’hi pot fondejar.

Entre el cap Sa Sal, on es distingeix des de la llunyania un gran edifici hostaler, i la punta Des Plom, s’obren al fons de la petita badia dues boniques cales protegides de tramuntana i garbí, la d’Aiguafreda, amb un petit moll per a desembarcar, i la més profunda, Sa Tuna, amb una platja al fons que permet tirar l’àncora sobre uns vuit metres fora boies.

Fornells, Begur i Calella de Palafrugell

El rocós cap de Begur, d’un centenar de metres d’altura i ben distingible des de la llunyania per l’antena que el corona, marca un canvi de rumb i dóna pas a la cala Fornells després de deixar enrere la petita platja Fonda.

El paratge de Fornells és un ancoratge protegit, amb un petit port en la seva cara nord i la cala d’Aiguablava al sud. Disposen de camps de boies, per la qual cosa cal ancorar al sud del port o bé sobre sorra en un fons d’uns vuit metres rere la protecció dels vents de component sud que ofereix l’alta punta del Mut.

Aigua Gelida, la petita badia de Tamariu i la Pedrosa són tres de les cales més sovintejades fins al cap de Sant Sebastià, rere el qual es protegeix el port de Llafranc. Si bé la primera és una mera esquerda entre parets rocoses només accessible per mar i només explorable amb el bot auxiliar, la de Tamariu és una platja urbanitzada que disposa de boies per a les barques locals, però no deixa de ser un bon recer de la tramuntana i s’hi fondeja a l’abric de l’elevada riba nord. Després de les tres puntes de la Musclera s’amaga la cala Pedrosa, molt verge, amb una platja al final i fondo de roca, protegida de garbí, que permet ancorar en 10 metres.

Al sud del port de Fornells, després de passar la ben recognoscible torre medieval, el petit poble de Calella de Palafrugell manté la màgia i la bellesa dels antics pobles de pescadors de la Costa Brava, amb barques de tots colors varades a la sorra davant mateix dels porxos de les cases de façanes blanques a tocar de la platja i, per damunt, el campanar de l’església dominant els antics teulats vermells.

Cal anar alerta al desembarcar, fins i tot amb l’auxiliar, per les nombroses roques i baixos. El fondeig només és possible lluny de la platja i de l’extens camps de boies.

A un quilòmetre trobem els jardins de Cap Roig, seu de l’internacionalment reconegut festival estiuenc de música del mateix nom.

Les activitats subaquàtiques, tant el busseig autònom com l’snorkeling, i els passejos en caiac entre les roques són tres de les activitats més apreciades pels visitants en aquest tram del litoral.

Les illes Formigues

Un petit refugi per a les aus marines

L’orografia submarina de la Costa Brava no té moltes illes, però sí molts illots que s’escampen d’ací d’allà a poca distància de la costa per tot el litoral. A poc menys d’una milla mar endins entre les costes de Palamós i Palafrugell, davant de les puntes de Castell i cap de Planes, trobem l’arxipèlag de les Formigues, el més petit de la Costa Brava; el formen quatre petits illots i dotze esculls de roca calcària.

En el conjunt d’aquesta àrea, d’uns tres mil metres quadrats, hi destaca la Formiga Gran, el far de flaixos blancs de la qual arriba a sis milles indicant la situació als navegants. S’hi pot passar amb bon temps entre la punta de Planes i la Formiga Gran, però s’hi desaconsella totalment el pas amb maror perquè queden totalment cobertes d’escuma blanca. 

El grup d’illots i esculls que configuren les Formigues, despullades de vegetació, posseeixen un gran valor submarí.

Actualment, aquests illots es consideren un valuós indret ecològic i són refugi per a aus com les gavines o els corbs marins. Estan en projecte de convertir-se en reserva marina. El seu fons marí, que arriba fins als 45 metres, és un gran atractiu per a les activitats subaquàtiques; un indret on no fa pas massa anys, s’hi recol·lectava corall vermell. En contrast, a les zones emergides gairebé no hi ha flora.

A la naturalesa d’aquests penyals s’hi afegeixen les llegendes de nombrosos naufragis amb singulars històries. Aquests illots s’han immortalitzat per ser l’escenari de la batalla que porta el mateix nom, la Batalla de les Formigues, que va significar el predomini de la Corona d’Aragó com a potència marítima de la Mediterrània durant l’edat mitjana, quan l’almirall Roger de Llúria, a les ordres de Pere II, va aturar, de nit, la invasió marítima de la flota aliada de genovesos i gals al comandament del rei francès Felip III. L’estratègia va ser encendre fogueres als illots fent creure a l’enemic que tenien un gran nombre de naus.

Petites cales en un entorn rocós

Deixant enrere el poble de Calella, la cala Golfet, just a sota del cap Roig, ofereix un magnífic fondeig a recer de garbí sobre fons de sorra. Serà l’últim indret practicable abans del conjunt d’illots que formen les illes Formigues, ideals per a la pràctica de l’snorkeling. S’hi pot passar per fora, amb mar arrissada o vent fort, o per dins, amb mar plana entre el cap de Planes i la formiga Grossa a la qual cal apropar-se per passar el freu.

Cap al sud de Calella s’hi segueixen trobant magnífiques cales.

Després del pas de les Formigues, encara queden algunes petites cales en el tram del penya-segat que s’estén fins a la punta de Castell, on hi ha les restes arqueològiques d’un poblat ibèric. Es tracta de cales petites i rocoses només aptes per al bany estiuenc i el fondeig d’embarcacions de poca eslora que hi solen arribar des de Palamós.

La cala Corbs és la primera que permet el fondeig, al mig i sobre fons de roques. Entre la punta de Castell i el cap Gros, una àmplia badia ofereix les tres platges més freqüentades per la població local, la de Castell, la de s’Alguer i la Fosca.

El contrast amb la costa de més al nord és absolut, ja que el litoral s’hi aplana. Els penya-segats s’acaben i les pinedes arriben fins a tocar la sorra. La cala Castell permet el fondeig més enllà de les boies de la zona de bany sota el promontori del Castell. A la cala s’Alguer, només s’hi pot ancorar fora, ja que l’accés a les seves tres platges rocoses és difícil fins i tot per als auxiliars. L’última, la Fosca, permet fondejar sobre sorra amb bon temps sobre el veril d’entre cinc i deu metres.

Les casetes de pescadors de la cala s’Alguer la converteixen en una de les més singulars de la costa.

Pobles de pescadors i medievals

La forja d'un paisatge urbà

L’activitat pesquera, indissociable de la Costa Brava, ha forjat al llarg dels segles la personalitat i la cultura de les poblacions del seu litoral.

Aquesta estreta relació entre l’home i el mar ha deixat també una empremta ben visible en l’arquitectura dels pobles i viles que s’hi percep clarament, però també en les petites cales on de sempre els pescadors locals han usat les típiques barraques o casetes com a recer, especialment de la tramuntana de la qual queden a sotavent, o per a guardar-hi l’ormeig de pesca. Encara que avui no s’hi dediquin intensament, el navegant que recorri la costa les trobarà reconvertides en ús privat, com les de la cala s’Alguer, a Palamós.

Però és sens dubte en els nuclis urbans on aquesta relació es fa més evident. Pobles com Cadaqués, amb les seves tradicionals cases blanques que arriben fins a línia de platja, l’Escala o Calella de Palafrugell amb les petites barques varades davant de les porxades que voregen la sorra, són el viu testimoni d’aquest passat.

L’encant del blanc lluminós en les façanes de les construccions al litoral contrasta, uns quilòmetres cap a l’interior, amb l’aspror de la pedra i la majestuositat de les edificacions que revelen un florit passat medieval.

Ja siguin muralles, torres de vigia, monestirs, claustres, cases senyorials, ponts o esglésies, no hi ha població en tota la Costa Brava o a l’interior de les seves comarques que no conservi mostres del seu passat.

Castelló d’Empúries amb la majestuosa basílica de Santa Maria, capital de l’antic comtat d’Empúries, però també poblacions més petites com Peratallada, Pals o, més a l’interior, Forallac o el call jueu i el pont medieval de Besalú, entre desenes d’altres poblacions amb un ric patrimoni medieval, mereixen que el navegant que recorre el litoral abandoni la costa momentàniament per a visitar-les.

L’activitat tradicional de la pesca i un ric passat medieval han forjat l’aspecte de les poblacions de la Costa Brava.

Camins de ronda

Una altra manera de conèixer la Costa Brava

Una altra forma de descobrir la Costa Brava és fer-ho a peu pels seus camins de ronda, uns itineraris entre mar i muntanya que tot recorrent el litoral ens permeten conèixer el territori amb una visió molt especial. Potser és la manera més directa d’endinsar-se i entendre el litoral.

Els camins de ronda, aptes per a tot tipus de públic i que es poden recórrer els 365 dies de l’any, són el resultat de reconstruir de manera respectuosa i senyalitzada els camins històrics que els pescadors de principis del segle XIX van anar obrint entre els pobles i les seves diferents cales.

Actualment estan condicionats com a recorreguts que permeten en molts casos desplaçar-nos de poble en poble per senders estrets amb major o menor desnivell i en d’altres ocasions caminar per passejos marítims, platges i trams completament plans.

Els itineraris, marcats amb indicacions en els accessos i amb cartografia, se solapen en alguns casos amb trams del GR 92, el sender de gran recorregut que va des de Blanes fins a Portbou. No són difícils i ens permeten gaudir d’un espectacle únic, amb una vegetació que arriba fins al mar, pins penjats amb arrels a la roca dels penya-segats i cales només accessibles per mar o a peu on fer una parada per gaudir d’un refrescant bany en aigües cristal·lines.

Fars de la Costa Brava

Els centinelles del mar

Situats en indrets únics, els fars, amb les seves potents llanternes, permeten que el navegant se situï amb seguretat en la navegació al llarg de la costa o en l’aproximació a terra des de mar obert. A més, són excel·lents miradors sobre el mar per a qui els visita des de terra. Cada torre té peculiaritats relacionades amb l’emplaçament, cosa que les converteix en punts de referència turística incomparables.

De nord a sud el primer far que trobem és el de la punta de s’Arenella, a El Port de la Selva, el disseny del qual va servir de referència per a la construcció del de Tossa de Mar.

El segueix el del cap de Creus, el més oriental de la Península Ibèrica, que s’alça majestuosament en un paratge agrest i aïllat, a 500 metres de la punta del cap. Més al sud hi ha el de cala Nans, a Cadaqués, destinació d’una agradable excursió a peu.

Una de les millors vistes de la costa s’albira des del far de Roses, que domina tota la badia. I a poques milles, les illes Medes també drecen el seu propi far, de vital importància per a la seguretat marítima.

Més turístic i amb impressionants vistes és el superb far de Sant Sebastià a Llafranc, el més potent d’Espanya amb un abast de fins a 50 milles.

El de Palamós o el de la punta del Molí és conegut amb aquest nom perquè antigament se situava en un indret aïllat amb un molí de vent, avui integrat a la vila.

Emblemàtic i permanentment visitat és el far de Tossa de Mar, que alberga el Centre d’Interpretació dels Fars del Mediterrani, situat a un curt passeig des del poble.